Musicoteràpia en pacients amb ictus

Investigadors de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge i de la Universitat de Barcelona investiguen els beneficis de la música en la recuperació de persones que han patit un ictus. L'estudi es basa en la hipòtesi que la música activa parts del cervell que regeixen l'actividad motora del cos.

La investigació s'aborda des de una perspectiva multidisciplinar que inclou tècniques de neurologia, neuropsicologia, musicoteràpia i neurociència cognitiva. Els investigadors analitzen l'organització del sistema sensorial i motor del cervell quan els pacients aprenen a tocar un instrument musical i si aquesta activitat permet recuperar movilitat en les persones afectades.

Els metges comparen l'eficàcia del nou tractament musical amb els de terapies convencionals de neurorehabilitació. Per tal de valorar l'eficàcia del tractament i els canvis produïts en el cervell durant la realització de les proves, s'utilitzen tècniques de neuroimage després de l'aplicació de les diferents teràpies de neurorehabilitació: electroencefalografía, resonància magnètica i estimulació magnètica transcortical.

Els resultats preliminars destaquen les millores observades en alguns pacients utilitzant aquesta teràpia i en comparació amb altres teràpies motores convencionals.

Inforrmació extreta del periòdic "La Vanguardia" el 21-07-2010

Brit-Pop

A mitjans dels 90' i amb un “gounge” ja en decadència va sorgir del Regne Unit un moviment pop que va començar a copar les llistes de discos més venuts. Bandes com Blur, Oasis, Stone Roses i un llarg nombre de grups britànics van agafar el relleu. La fòrmula era clara: cançons potents, fresques, estimulants, iròniques i plenament influenciades per la post-beatlemania.

Aquesta música va crear al jove anglès una identificació amb el seu pais i sobretot amb aquestos músics, que representaven al jove alegre, arrogant, soberbi i sobrat.

Les lletres tenien un to de crítica a la societat anglesa, per una part. I també parlaven d'amor com a salvador dels problemes i com a l'inici de la felicitat. Altres temes que tocaven era l'alcohol, les drogues i les festes.

Aquest moviment va arribar aviat a les nostres terres, i alguns en vam formar part en major o menor mesura. Al cap de poc temps van començar a aparèixer grups cantant en castellà i català, i que ja formaven part d'aquest Brit-Pop, ara més universalitzat.

En la segona meitat dels 90' ja va començar a desgastar-se aquest moviment, ja mancat d'idees i amb un so més melancòlic i trist, encara que també esperançador, almenys en el cas de Radiohead, The Verve, etc.

Músiques amagades

Músiques que escoltem a l'mp3 quan anem pel carrer, a casa quan estem sols, al cotxe... Però sobretot vull parlar d'aquelles músiques que només són nostres i que escoltem com d'amagats. Segurament hi ha algun component dins aquesta música que dóna algun missatge i que no estem disposats a que ho sàpiga certa gent. Però segur que més d'un motiu hi ha per escoltar aquestes músiques amagades o íntimes. Un dia en un sopar amb amics ho vaig anomenar, i va començar a sorgir tot un seguit d'autors i cançons que no faré comentaris... Va ser un bon exercici de sinceritat. Pot servir per conèixer més a les persones. Sobretot a aquelles que tens al teu voltant.

Jo, les meues músiques amagades no les diré per ací. Per alguna cosa són amagades, no? Shhh...

Orchestrion

Quant va acabar el concert només em venia al cap una paraula. Geni. I és que tots els projectes del Pat Metheny són un salt cap a altres territoris. Utilitza instruments acústics i electroacústics que són controlats mecànicament sota el poder de la tecnologia moderna. Un unic músic acompanyat no per músics sinò per instruments i accionats per ell en directe. No hi ha res pregravat.

El projecte "Orchestrion" és, segons ell, la tasca de tot un grup de talentosos i innovadors inventors, ingeniers i tècnics musicals amb la finalitat de construir una gran paleta de dispositius que produeixen sons acústics, que poden organitzar-se com un nou tipus d'orquestra.

Però tot aquest equip està molt ben dirigit i molt ben orquestrat per ell. Lo que més m'agrada del Pat sempre que l'escolte és la seua gran versatilitat, la innovació, la barretja de ritmes, el treball de la forma, la gran capacitat melòdico-harmònica, el seu inconfusible "so metheny" faça el que faça. Però sobretot la seua ànima i el gran amor a la música. Sempre creant nous camins, nous espais sonors...sempre tant a l'última i sempre tan genial.

Nick Hornby. 31 canciones

Fa poc que m'ha arribat un llibre del Nick Hornby titulat "31 canciones", en el qual fa un repàs a aquelles cançons que l'han fet conmoure i que han format part de la banda sonora de la seua vida. M'agrada molt aquesta idea, ja que a partir d'aquestes cançons hi ha tot un món de records i vivencies que formen i han format part de moments molt especials per la vida de cadascú. Tot i que ell parla de les seues experiències, el llibre està escrit com una invitació a que cadascú faça el mateix. Jo ja he començat a fer-me una llista i la veritat és que si fem memòria supose que ens podem sorprendre molt. Cançons que escoltavem quan erem molt xiquets, cançons que escoltavem i que ens ajudaven en la dura etapa adolescent, cançons que ens acompanyaven amb amors, cançons lligades a persones estimades, a moments durs, etc. Una vegada més la música, amb la seua increible força, és capaç de dir-mos moltíssimes coses de nosaltres mateixos. Fins i tot, coses que nosaltres no coneixiem i que amb aquesta inestimable ajuda musical ens aproximen a un millor autoconeixement.

Nick Hornby, sempre recomanat...

Eddie Daniels

Un altre del meus ídols, si em permeteu la paraula, és l'Eddie Daniels. A més de ser un virtuós del clarinet, la faceta que més em va seduïr la primera vegada que el vaig escoltar va ser la seua versatilitat amb els dues maneres d'entendre la música. Al meu "entendre", hi ha dues formes que durant la història de la música han predominat; i són la clàssica i l'anomenada "no-clàssica". En la primera entraria tota la música clàssica, pròpiament dita. És a dir, barroc, classicisme, romanticisme, post-romanticisme,contemporània, etc. En la segona, diria que ja parlariem jazz, blues, rock, pop, klezmer, etc. Doncs l'Eddie va començar com a saxofonista, encara que quan va agafar el clarinet va deixar ben clar que aquest era i continúa sent el seu instrument. Ha desenvolupar la seua carrera clarinetística barrejant els dos estils. Pot ser això va ser el desencadenant de la meua passió per la seua obra. Jo, que vinc del clàssic, he pogut introduïr-me en el jazz, en gran part, al fet d'escoltar-lo. I sentir-lo. I viure la seua música. Lo puto crack, sí senyor.

Una joia? el seu disc "Breakthrough"

Salut

El ruido eterno

"El ruido eterno" és un assaig històric-musical sobre el segle XX que ens proposa el crític musical estadounidenc Alex Ross. De fet no conec ni l'autor, ni aquesta obra, encara que he pogut llegir alguna que altra coseta i veig que té bona pinta. A hores d'ara l'he encomanat a la llibreria, però ja escriuré més endavant.
De fet, es parla d'un híbrid entre tractat musical i assaig històric contat en forma de "trhiller". Mmmm, no sé, sembla interessant. Però lo millor és que compta amb "tota la música" que s'ha fet i escoltat durant aquest segle passat i la repercussió que ha tingut en cada moment. Solament això ja és una bona noticia, ja que ens havien acostumat a "Clàssica i altres". Ja era hora. Ha hagut d'haver passat quasi una dècada, però ja comencem a tindre fruits.
La història del segle XX no s'entendria sense el blues, ni el jazz, ni el rock, ni el pop, etc. Recordem que molts canvis que es produeixen el la societat són inclús anunciats per la música abans que s'hagen de produïr, senzillament perquè la música és portadora d'idees i sentiments que en un futur pròxim poden provocar canvis socials. Vorem què diu l'Àlex.

Au

Per cert: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Partituras/tiempo/convulso/elpepucul/20090925elpepicul_1/Tes

Música Líquida

El 8 de març de 1920, Eric Satie presentava a una galería d'art parisina una sèrie de composicions seues que ell anomenava "Musique d´ameublement". Mentre començava a sonar aquella música, la gent que hi havia anava agafant el seu seient per poder escoltar-la millor, analitzar-la i fixar-se més en els detalls, com fem alguns malalts. De repent, es va donar la volta i va dir:
-"No...no escolteu. Parleu, passegeu...". Demanava que aquella no fós una música per a ser escoltada sinò per a ser ignorada. En aquell temps no va ser entés. Ningú pensava que una música estigués feta per a ignorar-la i no per a ser escoltada. Acabava de nàixer un nou concepte: la música ambiental.

Va ser més endavant, cap als anys 30 quan la corporació americana MUZAC va començar a especialitzar-se en la distribució de música pensada per a augmentar els índexs de productivitat de fàbriques i empreses.

Més endavant, aquesta estratègia es va adoptar amb algunes petites variacions, per a incentivar el consum als centres comercials. És el que s'anomena com "música funcional".

Huí en dia, la utilització de la música per part d'empreses de tot tipus ja és tot una realitat. A alguns països existeix el professional que es dedica exclusivament a dissenyar estratègies musicals per a les empreses.

A tot això, una pregunta:

Podriem estar parlant de Música Líquida? agafant el concepte de Zygmunt Bauman.

Reflexionant...

"La capacitat de soroll que algú és capaç de suportar sense perturbar-se està en relació inversa a la seua capacitat mental"

A. Schopenhauer

Woodstock, 40 anys

Ara fa 40 anys que va tindre lloc a una granja al poble de Bethel (a prop de Nova York) el festival Woodstock. Allí es concentraren quasi 500.000 persones durant el cap de setmana del 15 al 17 d'Agost d'aquell 1969. El cartell, de luxe: Jimi Hendrix, Janis Joplin, Carlos Santana, Joe Cocker, Creedence Clearwater Revival, The Who, Jefferson Airplane, Joan Baez, Canned Heat, Grateful Dead, Ten Years After, The Band, Johnny Winter i altres.
D'aquest festival se n'ha parlat i s'ha escrit molt. La contracultura hippy o flower power i tot el moviment per la pau i l'amor lliure van arribar al seu punt més alt després de fets com la mort de Martin Luther King i els esdeveniments del maig francés un any enrere, la guerra del Viet-ñam i l'arribada (o no) de l'home a la lluna (feia només uns dies).
Dades i anècdotes d'aquells dies les podem veure al documental oscaritzat que va dirigir Michael Wadleigh amb el montatge d'un tal Martin Scorsese. Però quí millor que el Michael Lang, que va ser la persona que va crear, produir i organitzar aquest festival, per a conrtar-nos tot i més sobre aquest esdeveniment. Ara, 40 anys després, aquest personatge ha publicat un llibre que s'anomena "The road to Woodstock". De moment, en anglès, però esperem que d'aci poc ja el tinguem en català o espanyol. De moment tenim alguna web com http://www.escuelasuperiordeaudio.com.ve/woodstock.htm que ens expliquen els fets d'aquell esdeveniment.
D'aquell estiu del 69 queden totes aquestes coses, i altres com el meu naixement, per exemple. Serà per això que... Bueno, millor no dic res.

Au..Salut, Pau, Amor, una camper i mooolta música

Genètica & Ambient

És inevitable. Moltes vegades quan parle de música amb algú ha de sorgir el tema de si és la genètica o l'ambient el que fan possible el nostre desenvolupament musical. Doncs, les dues coses són importants, tot i que es parla d'un 20% de càrrega genètica i d'un 80% d'ambient.
Per una part, a nivell auditiu cadascú ha tingut unes experiències musicals al llarg de la vida i aquestes, juntant-les amb altres noves són les qui van guiant-nos i formant-nos a nivell auditiu. Ens marquen tant a nivell emocional com d'estètica musical, i fins i tot la nostra personalitat. En aquest nivell auditiu, o d'escolta, diria el mateix que deia Bernstein fa uns anys: “El veritable significat de la música és allò que se sent quan s’escolta… No cal saber res de sostinguts, ni bemolls, ni d’acords per entendre la música. Si et diu alguna cosa, si et transmet un sentiment, si et fa canviar per dins, vol dir que l’has entesa… No hi ha res més. Perquè aquests sentiments pertanyen a la música”.
Però la cosa canvia quan deixem el pla auditiu (més passiu) i passem al productiu (o actiu). Normalment, la major part de la gent que no practica o no ha practicat amb algun instrument musical (veu inclosa, clar) diuen que no són persones musicals, que no han nascut per a fer música, etc. Normalment aquesta gent ni té ni ha tingut una bona experiència en quan al bon funcionamenmt del binomi Ensenyament/Aprenentatge musical (en el nostre cas). Molts s'excusen en dir que de petits els hi va dir algun profe de “música” que millor es dedicaren a altra cosa.
Aquest fet "traumàtic" és el més freqüent. Segurament aquesta gent no sap que l'aprenentatge musical (o qualsevol altre) es pot fer a qualsevol edat. No hi ha persones que han nascut per ser músics i altres no. Obviament és més facil fer-ho a una edat escolar degut a una millor capacitat d'informació i al seu respectiu processament. Tots sabem que a una edat més adulta sempre és més complexe. Però qualsevol persona a qualsevol edat pot aprendre música. No ho dic jo, ho diuen els estudis. Ara, s'ha de tindre bon mestre/a, bon ambient i sobretot una bona predisposició per part de l'aquells que volen aprendre a expressar-se musicalment.

Au, bona música

Lady Day

Un dels millors moments de dia, pot ser és la nit. I un dels millors moments de la nit, pot ser és aquell en que desconnecte de tot i em pose a escoltar música a ritme de jazz. Diuen que el jazz està fet per a la nit i la nit està feta per al jazz. La veritat és que la simbiosi és perfecta. Aquesta nit, com altres, he escollit la veu del jazz per excel·lència. La gran Billie Holiday.
He de dir que musicalment és impesionant. La seua forma d'expresar i transmetre autenticitat, les modulacions i girs vocals són espectaculars, la dolçor del seu timbre, la senzillesa i sensualitat de la seua veu, etc... ja la fan gran. Però encara hi ha un plus més quan has llegit alguna cosa sobre la seua complicada vida. Va patir violacions, abandonament, soledat, relacions sentimentals tormentoses, prostitució, males companyies, arrestada per posessió d'heroina, adicta també a l'alcohol...
Ella, tot això ho va exortitzar amb la seua música, fins que un 17 de Juliol de 1959 a l'edat de 44 anys i amb problemes al fetge i cor, una cirrosi hepàtica se la van endur.
A nosaltres ens queda la seua obra per poder gaudir-la, i la seua vida per a aprendre sobretot que contra les adversitats sempre ens queda allò tant sublim com la música.

Bona nit, Lady day

Música i ideologies

I look at the world and I notice it’s turning
While my guitar gently weeps...

Mire el món i veig que dóna voltes
mentre la meva guitarra parla suaument...

Ho va cantar George Harrison el 1968, i passats més de quaranta anys segueix tenint sentit. La música serveix per ritmar els canvis històrics, per parlar d'aquest món que dóna voltes, així en la societat com en l'interior de les persones, així en les estructures sociopolítiques com en els seus usos i costums. La música com a mirall de les ideologies, com a metàfora del canvi social, com a emblema de les transformacions en la vida dels joves. I ara més que mai els seus versos ressonen, com ho fan els de Jim Morrison quan per la mateixa època veia en el músic “l'home de la llibertat”.

Keep on rockin'in the free world... (Neil Young)

L'increible món de l'Oliver Sacks

Oliver Sacks és un prestigiós neuròleg estadounidenc conegut, a part de per la seua tasca com a neuròleg i científic, per portar a la literatura un gran nombre de casos reals al mateix temps que estranys que ha experienciat sobre diverses afeccions neurològiques. D'entre els llibres més llegits i reconeguts podriem destacar, Un antropòleg a Mart, L'home que va confondre la seua dona amb un barret i Despertars. Tots tres molt recomanables.
D'aquest últim, Despertares, l'any 1990 el director de cinema Penny Marshall el va portar a la gran pantalla. Aquesta història, tant al llibre com la peli, narra una de les experiències més al·lucinants d'aquest neuròleg. A l'any 1969 va descobrir els efectes beneficiosos de la llavors anomenada nova droga "L-Dopa" (precursor de la dopamina), on va començar a aplicar-la a pacients catatònics que van sobreviure a l'epidèmia d'encefalitis letàrgica entre el 1917 i 1928. Aquesta gran pel·lícula fou protagonitzada per Robbin Williams (fent del mateix Oliver Sacks) i Robert De Niro (fent de pacient catatònic). La peli va obtenir 3 candidatures a l'Oscar, no guanyant-ne cap, la qual cosa vol dir que va la pena veure-la ;)
Recentment s'ha estrenat a Londres una obra de teatre que sota el títol de “Reminiscències” conta l'història d'una dona de 88 anys que després d'haver patit una sèrie de convulsions va començar a escoltar músiques que no existíen realment o que solament les escoltava ella al seu interior. A partir d'aquestes músiques "inventades o irreals" va començar a reviure fets i records de l'infància, la qual cosa va ser molt beneficiosa per la seua salut, etc. Aquesta obra està basada precisament en un dels capítols del llibre “L'home que va confondre la seua dona amb un barret”.
De moment, ens queden dues opcions: anar a Londres (i altres com jo aprendre anglès) o esperar a veure si d'aci poc la passen per Barna. De moment ens queda el llibre, que per cert té moltes altres històries experienciades per aquest gran neuròleg, escriptor i divulgador científic.

The logical song (Supertramp)

Quan era jove semblava
Que la vida era tan meravellosa
Un miracle, era hermosa, màgica
I tots els ocells en els arbres
Cantaven tant feliçment
Alegrement, joguinejant, mirant-me

Però després em prepararen
Per a ensenyar-me como ser sensat
lògic, responsable, pràctic
I m'ensenyaren un món
on podria ser tan formal
impassible, intel·lectual, cínic

Hi ha vegades quan tot el món dorm
Les preguntes se'm fan tan profundes
Per a un home tan senzill com jo
No vas a dir-me, per favor, què hem aprés?
Sé que sona absurd, però per favor, dis-me qui soc !!

Vigila allò que dius
O t'anomenaran radical
Liberal, fanàtic, criminal
¿No vas a allistar-te?
Ens agradaria creure que ets acceptable
Respetable, presentable... ¡un vegetal!

Hi ha vegades quan tot el món dorm
Les preguntes se'm fan tan profundes
Per a un home tan senzill com jo
No vas a dir-me, per favor, què hem aprés?
Sé que sona absurd, però per favor, dis-me qui soc !!

Nota: Aquesta cançó viu amb mi des dels 10 anyets i cada dia que passa em sembla més profunda i més simple a la vegada. Seré així? No sé...de totes formes, encara continue preguntant-me: Que hem aprés?

Kenneth Bruscia

Fa unes setmanes va eixir a la venda el nou llibre del Kenneth Bruscia "Musicoterapia. Métodos y prácticas". L'he mirat un poc per damunt i he de dir que m'ha agradat molt. Sobretot la forma en que tracta la práctica musicoterapèutica, ja que la classifica i organitza per nivells i àrees. La primera part del llibre és un resum del seu "Definiendo: Musicoterapia", encara que una mica més resumit. I la segona part ja se centra més amb el que comentava abans "els nivells i les àrees de la pràctica musicoterapèutica". Els nivells tenen a veure amb la profunditat i l'amplitud d'aquesta pràctica. Els organitza en 4 nivells: Auxiliar, Augmentatiu, Intensiu i Primari. I el tema de les "àrees" tenen a veure amb els àmbits d'aplicació. Els organitza en les següents àrees: Àrea didàctica, Àrea mèdica, Àrea curativa, Àrea psicoterapèutica, Àrea recreativa i Àrea ecològica. A tot aixó relaciona àrees amb nivells, la qual cosa ens ajuda als musicoterapèutes a classificar i organitzar millor la nostra pràctica.
Bueno, ja no vos done més la tabarra. Si voleu més info li truqueu al Joan Capafons que és un crack en aquestos temes...i altres...jeje (un saludet Capa).

Au, salut i música

Música invisible

Avuí en dia, escoltem músiques de tot tipus. Les nostres músiques preferides que sempre hem escoltat i ens posem de tant en tant, altres que anem incorporant, altres que odiem, altres que encara que no odiem ens molesten per alguna raó, altres que ens sorprenen gratament (o no) al escoltar la ràdio, altres que has de soportar per alguna qüestió que altra, etc.
Però hi ha altres músiques que escoltem encara que potser no en som del tot conscients. Josep Martí (antropòleg musical i antic professor meu) les anomena “músiques invisibles”. Es tracta de l’anomenada música funcional o música ambiental. És a dir, aquelles músiques que et posen de fons als centres comercials (per que compres més i més ràpid). També les trobem als trens o avions per tal de fer-nos un viatge més còmode i tranquil.
Als EUA, s’hi han fet múltiples estudis per a comprovar l’efectivitat d’aquestes músiques als centres comercials, botigues especialitzades de roba, etc… i amb uns resultats molt sorprenents. La música ens diu moltes vegades fins i tot quina peça ens convé i quina no, etc. Totes aquestes músiques tenen una funció molt determinada, encara que ens semble que no, per això s’anomena música funcional. Aneu en compte ara que vé nadal i que el criteri siga el vostre. Au

Personalitat i gustos musicals

Segons una investigació feta pel professor Adrian North, de la Universitat escocesa d’Heriot-Watt, els gustos musicals i el tipus de personalitat están molt relacionats. Aquest estudi, que ha estat realitzat amb més de 36.000 persones d’arreu del món, assenyala que els amants de la música pop, per exemple, és gent amb una alta autoestima, no molt creatius, molt treballadors, dòcils, extrovertits i no gaire relaxats. En canvi els “heaviates” son persones amb una baixa autoestima, creatius, no molt treballadors, introvertits, dòcils i relaxats. Aquest últim tipus de melòmans, i això és algo curiós, és molt similar amb l’amant de la música clàssica ja que tots dos afeccionats son creatius, dòcils e introvertits.
Però per saber més dades sobre l’estudi realitzat, aci teniu un tastet sobre l’estudi:
BLUES Alta autoestima, creatius, extrovertits, dòcils i relaxants.
JAZZ Alta autoestima, creatius, extrovertits, dòcils i relaxants.
CLÀSSICA Alta autoestima, creatius, introvertits, dòcils i relaxants
RAP Alta autoestima i extrovertits.
OPERA Alta autoestima, creatius i dòcils.
COUNTRY Molt treballadors i extrovertits.
REGGAE Alta autoestima, creatius, no molt treballadors, dòcils, extrovertits i relaxats.
DANCE Creatius, extrovertits i no són dòcils.
POP Alta autoestima, no creatius, molt treballadors i dòcils.
ROCK/HEAVY Baixa autoestima, creatius, no molt treballadors
SOUL Alta autoestima, creatius, extrovertits, dòcils i relaxats.
INDEPENDIENT Baixa autoestima, creatius, no molt treballadors i no són dòcils.

Com escoltem la música?

Edgar Willems, dins la seua obra "El valor humà de l'educació musical", analitzava les diferents formes en que podem escoltar la música. Des del paral·lelisme que feia entre la música i la vida, ell proposava la idea de que els 3 elements constitutius de la música (ritme, melodia i harmonia) estaven directament relacionats amb altres elements més "vitals", com són els fisiològics, afectius i intel·lectuals. Alhora aquestos elements estan relacionats amb diferents formes de comportament o d'actitud. Aquest era el seu esquema:

Ritme > Vida fisiològica > Acció
Melodia > Vida afectiva > Emocions i sensibilitat
Harmonia > Vida intel·lectual > Coneixement

A partir d'ahi, ja analitzava les formes en que escoltem la música. Per exemple, deia que podem escoltar música a nivell sensorial (o bulbar) i que aquesta forma sensorial està basada en el ritme. És a dir, estariem parlant de Ritme-Vida Fisiològica-Acció. Podem escoltar música posant el èmfasi en el ritme i tots els seus elements (sensació, moviment, acció, etc).
També es pot escoltar música a nivell afectiu (o diencefàlic). Aci la importància la té el component emocional. Per tant, és la melodia que s'encarrega de portar-nos aquestes emocions. L'esquema seria: Melodia-Vida Afectiva-Emocions. La càrrega emotiva de la música està basada en la melodia.
I per últim apareix una altra manera d'escoltar música un poc més analítica, i que aquesta correspon més a músics i a grans melòmans. El nivell d'escolta suposa una anàlisi dels components harmònics, estructura, colors, tímbrica, etc. Segons Edgar Willems, tindria que veure amb la vida intel·lectual. L'esquema seria: Harmonia-Vida Intel·lectual-Coneixement.

Per tant, jo diria (i no Edgar Willems) que hi ha persones que els interessa més la part rítmica, altres la melòdica i altres la harmònica, encara que podem desenvolupar les tres formes a una mateixa peça, per exemple. Sincerament pense que cadascú "busca" en una música la part que més l'interessa, tenint en compte el seu estat d'ànim. Val a dir, que la música en general porta aquestos 3 elements a l'hora, però també és veritat que hi ha unes músiques que estan basades més amb el ritme, altres en la melodia i altres en l'harmonia. De totes formes, hi ha altres components psicosocials que també determinen el tipus de música que ens convé escoltar, però això ja seria un altre tema. Que gaudiu de la música. Au

Absoluta & Relativa

Un dels aspectes més investigats en el món de la música els darrers anys ha sigut el de l'oida absoluta. Aquest fenòmen està definit com la capacitat d'identificar o produir una freqüència o una nota determinada sense ningun altre so de referència. Les persones amb oïda absoluta son capaces d'anomenar amb presició gran quantitat de frequències de so corresponents a notes de l'escala. Aquestes persones constitueixen l'excepció inclús entre els músics professionals, en contrast amb la possessió de l'oïda relativa, que és una característica comú a totes aquelles persones que han estat educades musicalment. Per tant, aquesta característica de l'oïda absoluta no és necessariament un component d'aptitud musical. No està clar si tindre'l constitueix un avantatge o un inconvenient. Sí és veritat que aquesta condició ajuda al músic a afinar un instrument, a llegir i executar música a primera vista o a saber com sonarà una obra musical simplement llegint una partitura.
Pel contrari, el que sí està clar és el component d'aptitud musical que presenta el desenvolupament de l'oïda relativa. En músics, clar.

El Punk

El fenòmen punk va englobar a tot un conjunt de bandes surgides a Londres allà a principìs de la dècada dels 70. L’epicentre se situaria concretament a una tenda de moda que regentaba el músic i dissenyador Malcolm McLaren al barri londinenc de Chelsea.
És llavors quan comencen a aparèixer per tota anglaterra tot un seguit de bandes sota aquesta ”etiqueta”. Però, on comença a concretar-se el seu perfil definitiu és als Estats Units. És alli on es troben els precedents, a la segona meitat dels 60 amb grups com MC5, Velvet Undergound, Iggy Pop and The Stooges. I més endavant amb grups com New York Dolls, Ramones, Television, Patti Smith, Alex Harvey, etc. Aquesta gent va aportar amb els seus directes una visió renovadora i inconformista del rock que va servir de model inspirador als punks britànics.
Però ja siga d’una o altra corrent, el Punk no es va limitar a ser solament un estil musical, ja que aquestes manifestacions posseeixen un caràcter més general i purista al afirmar i rebutjar la decadència del rock profesionalitzat i desvirtuat en aquella època pels interessos comercials de les grans companyies discogràfiques junt a altres factors com la crisi de conciència nacional, a l’Anglaterra Thatcheriana, exaltada amb modals victorians des del govern i el descontent general que tot això comportava.
El Punk va tindre una ràpida difussió a nivell visual abans que musical gràcies a les seues manifestacions externes, que no es reduïren a la simple exhibició dels seus cridaners i singulars trets d’identitat estètica, sinò a la seua espontaneitat i afany de trencament de barreres socials (en tots els sentits).

L’orige (segons diuen):

A finals dels 60, el Max's Kansas City, el Chelsea Hotel i el Mercer Arts Centre eren els tres locals més concorreguts de la emergente escena musical de Nova York. Al escenari pujaven grups i artistes que, agobiats per la invasió “beat” britànica, fugien de la comercialitat i intentaven trobar diferents sortides a la creativitat.
Però sense dubte la primera onada del Punk comença al mític local CBGB a la ciutat de Nova York. Allí compartien escenari els Ramones, Patti Smith, Television, etc. Mentrestant, a Detroit els MC5 i els autodestructius The Stooges (liderats per l’Iggy Pop) també donaven què parlar per tota la costa est.
A les illes britàniques el grup que va liderar tot aquest moviment són els Sex Pistols. Per aquest sería capítol apart. També cal ramarcar altres grups britànics com The Clash, Bad Religion, Buzzcocks, etc.

Podem afirmar que el Punk no var ser solament un estil musical, sinò que va suposar tota una revolución cultural que va acollir tant a poetes, pintors, escriptors, etc.

Música i Emocions

Huí en dia la major part de gent escoltem música tots els dies ja siga a casa, a la feina, al carrer, cafeteries, sales d’espera, metro, etc. La gran quantitat d’estils musicals juntament amb la facilitat per tenir-la a l’abast i poder escoltar-la a tot arreu, fan que cadascú busque una música adequada depenent del moment del dia, del lloc on estan o de l’estat d’ànim del mateix oient.
Però tota aquesta música que escoltem diariament, com actúa al nostre cervell? Com incideix amb l’estat d’ànim? Quina relació hi ha entre música i emocions?
Hi ha una base cientifico-fisiològica que ens explica que la música arriba al nostre cervell a través del sistema límbic, que és on s’administren les nostres emocions. I forma part del nostre inconscient, i no del conscient. És per això que al escoltar-la se’ns pot posar la pell de gallina, ja que abans de procesar-la amb la part conscient ho fem amb l’inconscient.
El processament musical es fa a l’hemisferi dret que és el que té a veure amb el llenguatge i amb les emocions.
La música té la capacitat de moure emocions i sentiments que a vegades son molt difícils d’expressar en qualsevol altre tipus de llenguatge, o en qualsevol altre tipus de teràpia.
Des de la musicoteràpia utilitzem la música com a eina terapèutica per a evocar, provocar, fortaleixer i desenvolupar qualsevol emoció humana.
És molt important la música en la vida dels èssers humans, degut a que “som” èssers musicals. Per tant, ens podem beneficiar molt del les seues característiques tant a nivell físic, social, psicològic o espiritual.

Pat Metheny

Fa uns anys, quan estudiava a València, tenia per costum anar sovint a la biblioteca del carrer Hospital. Allí cada dia m’emportava de prèstec un parell de CDs de música que no havia escoltat mai, per veure què m’hi deia, i per tant què em podia aportar. Unes de les majors sorpreses que vaig tindre va ser la d’un disc d’un guitarrista anomenat Pat Metheny. Vaig començar a escoltar aquell disc Still life (talking) una i altra vegada fins la sacietat. Els qui em coneixen ja saben lo que dic…jeje
Recorde que setmanes després em vaig comprar 3 discos d’ell a una tenda. Va arribar l’estiu, i vaig veure un cartell que anunciava un concert del mateix Pat Metheny al Palau de la Música de València. Vaig trobar entrades i vaig anar, tot sol. A partir d’aquell concert, diria que em va canviar molt la concepció que tenia de la música jazz, de l’anomenada fussió i de la música en general.
Pat Metheny és considerat per la critica el guitarrista de jazz més carismàtic de les últimes dècades. Diuen d’ell que ha reinventat el so de la guitarra de jazz mitjançant l’utilització de noves tecnologies, i com no d’un treball evolutiu d’aquest instrument.
Jo no soc cap “entés” en jazz. Més aviat em considere un principiant en aquesta fascinant faceta musical. Però he de dir que poca gent em fan moure més per dintre que aquest gran músic i compositor estadounidenc.
La seua versatilitat no té límits. Ha fet pràcticament de tot. Des de formacions petites de jazz contemporani, passant per peces de guitarra sola, fussió amb ritmes africans o afroamericans fins a arranjaments d’orquestra clàssica o fent incursions (com qui no vol) amb el món del rock.
Els premis al llarg de la seua carrera han sigut nombrosos. Cal destacar els 15 Grammys i varies distincions com a millor guitarrista de jazz.
Solament em queda dir a aquells que encara no el coneixen, que intenten escoltar escoltar algun disc.
Així d’entrada vos recomanaria dos discos (per anar fent boca), com són: Secret Story (1992) i Speaking of now (2004).
Ja direu…

La música, llenguatge universal?

Que la música és un fenòmen universal és un fet que a dia d’avuí ja no hi ha cap dubte. Nombrosos estudis musicològics i sociològics així ho demostren. En canvi, el que si ha sigut i continúa sent objecte de debat és la universalitat de la música com a llenguatge. És a dir, que contra tot allò que deia Beethoven i Karl Maria Von Weber que la música era un llenguatge universal, avui en dia s’ha demostrat que no és així.

Primerament, dir que un llenguatge és un conjunt de senyals, signes i regles que ens permeten una comunicació. Però aquest llenguatge no es pot entendre fora d’una cultura que no coneix aquestos codis. Per tant, no s’entén aquest fenòmen universalitzador de la música ja que no podem entendre una música de la qual no coneixem res més que la seua sonoritat (si és que no coneixem res més). Mentre que a una cultura determinada, un música pot tindre un caire molt trist, la mateixa música pot tindre un caràcter ben diferent a una altra cultura o a un altre context. Resulta obvi que és impossible entendre un poema en japonès, si no es coneix primer aquest idioma i després el seu context cultural. Llavors és també dificil entendre una música determinada si no és coneix l’idioma i el context en el que es mou.

Per a gaudir o rebutjar una poesia en japonès s’hauria de comprendre almenys el japonès, com he dit abans. En el cas de la música, aquesta exigeix primer que tot ser compresa per a arribar a ser gaudida o repudiada. I clar, és necessari una freqüentació suficient d’aquesta música en qüestió per a que deixe de ser nova i passe a ser familiar i compresa, a més de conèixer el seu context. De vegades una primera audició pot arribar per a una comprensió, però tot dependrà de la proximitat que hi haja entre l’obra i l’oient en qüestió.

Escoltar i tornar a escoltar. De vegades no convé quedar-se en la primera impressió.

Música popular contemporània

És impresionant l’abandonament al qual ha estat sotmesa, des del punt educatiu, antropològic, sociològic i musicològic, l’anomenada “música popular contemporània”. I quan parle d’aquesta música, vull dir: rock, pop, reggae, i tantes altres músiques populars, filles del blues i del jazz, sorgides a partir del final de la II guerra mundial.

I és que no cal més que mirar als llibres de text a les escoles o a la poca o nula dedicació que se li dóna a aquests tipus de música a les enciclopèdies musicals: “Història de la Música”, “La Música del Siglo XX”, etc.

Musicòlegs d’arreu no paren de dir que és impossible entendre la segona meitat del Segle XX sense aquest fenòmen anomenat “rock”. Però, per altra part, l’espai que se li atorga a les escoles, per exemple, és ínfim. En part supose que és perque aquesta música no queda del tot delimitada. Diriem que, en termes antropològics no ha estat ben configurada com a objecte d’estudi. Sempre que es parla d’aquestes músiques ho fem de reüll i des d’altres disciplines. És més fàcil que s’hi dediquès a l’estudi d’aquestos fenòmens un sociòleg que no un musicòleg.

Tota activitat acadèmica, ja siga científica, històrica, etc…ha de procurar ser lo més rigurosament possible. I la serietat i rigurositat s’han trobat molt lluny d’aquesta música popular.

No és fàcil estructurar aquest tipus de música, com ho ha sigut la “clàssica”. Per poder entendre-la, primer que tot s’ha de conèixer molt be el seu context o marc històric, ja que es tracta d’una pràctica social. En el cas de la “clàssica”, no és tant important, que no vol dir que no ho siga.

Per tant, pense que els musicòlegs no han tingut fins ara ni la voluntat ni la capacitat d'abordar les estructures musicals més enllà d'elles mateixes, ni tampoc han tingut la voluntat d'enfrontar-se als problemes de comprensió d'aquest tipus de música, que necessita de manera evident que siga considerada tant a nivell simbòlic com a nivell social.

Per tant, estudiar les estructures musicals és l'àrea de competència tradicional del musicòleg com estudiar la societat és la del sociòleg. No obstant això, ha estat la sociologia i no la musicología la primera a tenir en consideració la música en la societat de masses com objecte d'estudi digne d'atenció.

Tanmateix, malgrat que el musicòleg puga fer seues una considerable qüantitat d'investigacions sociològiques per a donar una perspectiva interdisciplinària a la seua hipotètica anàlisi de les estructures de la música popular contemporània, sembla obvi que tampoc no es pot basar en la sociologia per a respondre a preguntes que fan referència a les pròpies estructures musicals, igual que tampoc es pot esperar que els sociòlegs facen seues totes les investigacions musicològiques.

Desenvolupament cerebral dels músics

A nivell cerebral i neurològic, la música dona innombrables beneficis a aquells qui la practiquen regularment. Les investigacions realitzades per Richard Frackowiak de l’Institut de Neurologia de Londres, han comprovat que el cos callós (conglomerat de fibres nervioses que conecten els hemisferis cerebrals transferint informació d’un a altre) és més gruix i està més desenvolupat en els músics que en altres persones. Això comprova que la música incrementa les conexions neuronals i estimula tant l’aprenentatge (activitat prioritaria de l’hemisferi esquerre) com la creativitat (activitat prioritaria de l’hemisferi dret).

Aquest investigador també va descobrir que el lòbul temporal de l’escorça cerebral és més pronunciat en els músics. En aquesta zona del cervell, que està relacionada amb els processos del llenguatge, es "classifiquen" els sons, lo que sugereix l’existència d’’una baula perceptiva entre el llenguatge oral i el llenguatge de la música. La música estimula una zona de l’hemisferi esquerre que també s’associa amb el llenguatge, anomenada àrea de Broca, lo que ha portat als investigadors a pensar que en aquesta regió s’interpreten no solament els sons del llenguatge, sinò tots aquells que, d’alguna o altra forma, ens resulten familiars.

En un artícle aparegut el 23 d’Abril de 1998 en el Journal Nature, es refereix a que investigadors de la Universitat de Münster, Alemanya, descobriren que les lliçons de música en la infantesa engrandeixen el cervell d’aquells qui les rep. Aquestos investigadors trobaren que l’àrea cerebral que s’ocupa de l’anàlisi de les notes musicals, és un 25% més gran en els músics que en la gent que mai ha practicat l’ execució d’un instrument. Aquestes troballes sugereixen que els músics, a diferència de la resta de la població -i degut al seu entrenament-, creen noves conexions neuronals per a processar els sons i millorar la seua sincronització durant la pràctica d’un instrument, lo que ocasiona que l’àrea es vaja engrandint a travès de la pràctica i l’experiència.

Conjunyint els resultats d’un gran nombre d’investigacions, s’ha arribat a la conclussió de que no existeix una zona cerebral exclusiva i específica encarregada de processar la informació musical, sinò que l’apreciació i l’exercici de la música comprometen, i per tanto afavoreixen, l’activitat cerebral completa.

La contaminació acústica

La contaminació acústica és considerada per la majoria de la població de les grans ciutats com un factor mediambiental molt important, que incideix de forma principal en la seua qüalitat de vida. La contaminació ambiental urbana o soroll ambiental és una conseqüència directa no desitjada de les pròpies activitats que es desenvolupen a las grans ciutats.

El terme “contaminació acústica” fa referència al soroll quan aquest es considera com un contaminant, és a dir, un so molest que pot produïr efectes fisiològics i psicològics nocius per a una persona o grup de persones. La causa principal de la contaminació acústica és l´activitat humana; el transport, la construcció d´edificis i obres públiques, la industria, entre altres. Els efectes produïts pel soroll poden ser fisiològics, com la pèrdua d´audició, i psicològics, com la irritabilitat exagerada. El soroll es medeix en decibelis (dB); els equips de mesura mès utilitzats són els sonòmetres. Un informe de l´Organització Mundial de la Salut (OMS), considera els 50 dB com el límit superior desitjable.

Tècnicament, el soroll és un tipus d´energia secundaria dels processos o activitats que es propaga a l´ambient en forma d´ondulatoria complexa des del focus productor fins el receptor a una velocitat determinada i disminuïnt la seua intensitat amb la distància i l´entorn físic.

La contaminació acústica pertorba les distintes activitats comunitaries, interferint la comunicació parlada, base aquesta de la convivència humana, pertorbant el somni, el descans i la relaxació, impedint la concentració i l´aprenentatge, i el que és més greu, creant estats de cansament i tensió que poden degenerar en malalties de tipus nerviós i cardiovascular.

Existeix documentació sobre les molèsties dels sorolls a les ciutats des de l´antiguitat, però és a partir del segle passat, como a conseqüència de la Revolució Industrial, del desenvolupament de nous mitjans de transport i del creixement de les ciutats quan comença a aparèixer realment el problema de la contaminació acústica urbana. Les causes fonamentals són, entre altres, l´augment espectacular del parc automovilístic als últims anys i el fet particular de que les ciutats no havíen sigut concebudes per a soportar els mitjans de transport, amb carrers estrets i sòls poc adeqüats.

A més d´aquestes fonts de soroll, a les nostres ciutats apareix una gran varietat d´altres fonts sonores, com són les activitats industrials, les obres públiques, les de construcció, els serveis de neteja i recollida d´escombreries, sirenes i alarmes, així com les activitats lúdiques i recreatives, entre altres, que en el seu conjunt arriben a originar el que es coneix com a "contaminació acústica urbana".

Música i Relaxació

A les sessions de Musicoteràpia, la música s’utilitza per a induïr a la relaxació, no tant de manera incidental típica del temps d’oci sinò a través d´oferir unes tècniques estructurades guiades per a induïr un estat de relaxació física i mental. Per exemple, la música es pot introduïr conjuntament amb diversos tipus de programes de relaxació muscular (Hanser,1985). Amb suficient preparació, inclús el so d’una peça musical específica s’ha utilitzat de manera conscient en els exercicis de relaxació per a evocar una resposta de relaxació. La música també es pot utilitzar per a evocar images en un procés anomenat imaginació musical. Per exemple, el musicoterapèuta pot escollir una peça instrumental que recorde esdeveniments eteris de la tranquilitat d’un bosc. Aquestes images poden ajudar al pacient a reduïr la tensió i a centrar-se en pensaments i sentiments positius (Scartelli,1989). A un nivell més superficial, escltar una peça favorita relaxant pot distreure temporalment al pacient de tota una sèrie de pensaments i sentiments ansiosos.

L’eficàcia de l’activitat musical o estímuls musicals requereix una aplicació i una implementació adeqüada. Lo que pot semblar la millor activitat pot ser un fracàs si no s’utilitza amb el pacient adeqüat, o si l’activitat no es presenta de manera eficaç. La implementació exitosa d’una activitat requereix la sensibilitat i coneixement d’un professional adeqüadament preparat. A més, la selecció de les tècniques d’intervenció tindrien que estar basades en les necessitats de tractament d’un pacient o d’un grup, identificades a travès de l’avaluació inicial. Una consideració important és el nivell funcional actual del pacient.

Efectes de la música en la persona

En les últimes dècades, la comunitat científica ha mostrat un gran interès per investigar els efectes benèfics que la música exerceix sobre l’èsser humà; i s’ha comprovat que la música és capaç de produïr notables canvis fisiològics en l'organisme. Entre els més importants estàn els següents: accelera o retarda les principals funcions orgàniques (ritme cerebral, circulació de la sang, respiració, digestió i metabolisme); incrementa o disminueix el to i l´energia muscular; modifica el sistema inmunitari; altera l’activitat neuronal en les zones del cervell implicades en l´emoció, i incrementa la resistència per al treball i per a les activitats d´alt rendiment, entre altres.

Psicològicament, la música pot despertar, evocar, estimular, enrobustir i desenvolupar diverses emocions i sentiments. És una font de plaer, i pot provocar catarsis i sublimacions. També pot portar a la memòria olors i colors, i modificar l´estat d´ànim de l´oient i la seua percepció de l´espai i del temps. La música suscita el plaer estètic i mou a la reflexió; incita a afavoreix l’expressió d´un mateix i indueix a la col.laboració intergrupal i a l´enteniment cultural.

Intelectualment, la música desenvolupa la capacitat d´atenció i afavoreix la imaginació i la capacitat creadora; estimula l´habilitat de concentració i la memòria a curt i llarg plau i desenvolupa el sentit de l’ordre i de l’anàlisi. Facilita l´aprenentatge al mantindre en activitat les neurones cerebrales, exercita la inteligència, ja que afavoreix l’ús de varis raonaments a la vegada al percebre diferenciadament els seus elements, i sintetitzar-los en la captació d’un missatge integrat, lògic i bell.

Terapèuticament parlant, la música s´utilitza en el tractament de dolències com la hipertensió arterial, estats d’ansietat, depressió i estrès, i alteracions del somni. També s´usa en la rehabilitació de pacients psicòtics, de nens autistes i d’ adolescents amb trastorns del comportament.

L´ús terapèutic de la música s’anomena Musicoteràpia, ciència que s´ocupa del manteniment, la restauració i l’acreixement de la salut, tant física com mental, a travès de la música. Mitjantçant tècniques específiques de la Musicoteràpia, es poden estimular els neurotransmisors endògens del cervell, de tal forma que provoquen reaccions químiques que milloren, acceleren o afavoreixen l’aprenentatge.

Musicoteràpia i Autisme

La literatura sobre persones amb autisme fa nombroses referències sobre l’efecte de la música en aquestes persones. Els treballs científics demostren cada dia més els efectes positius, i significants, així com l’interès que tenen les personas autistes davant la música.

Les activitats i tècniques que incorpora la musicoteràpia d’una forma interactiva poden ser de molt valor per a les persones amb autisme. Aquestes tècniques poden ajudar en qüestions comunicatives i psicosocials, en la reducció de l'ecolàlia, en l'augment comprensiu del llenguatge, etc.
Degut a les diferències entre individus amb autisme no existeixen regles universals sobre com s'ha d’aplicar la musicoteràpia. Mentre unes persones poden reaccionar positivament a certa tècnica, en canvi altres no. Per tant, és molt important l’observació i treball del musicoterapeuta juntament amb un equip multidisciplinar (psicòlegs, terapeutes ocupacionals, psicopedagogs, etc).
Per tant, el fet que la música és atractiva per a persones amb autisme, i que poden participar de manera exitosa en activitats musicals, contribueix al valor de la Musicoteràpia en el tractament de l’autisme. Els objectius musicoterapèutics a treballar en autisme inclouen bàsicament la comunicació i els aspectes socials, però també aspectes cognitius, motrius i emocionals.

Música i Conexions Neuronals

Quan un nadó ve al món, el seu cervell està conformat per una gran qüantiat de neurones esperant entrellaçar-se per a trobar el seu lloc en la xarxa cerebral. Algunes ja han sigut conectades pels gens cap a circuits que ordenen la respiració, controlen el ritme cardíac, regulen la temperatura i produeixen reflexes. Tantmateix, la majoria de les conexions neuronals o sinàpsis estàn a l’espera de ser construides, la qual cosa significa que aquestas no es crearàn espontàniament, sinò que necesitaràn d’una sèrie d’estímuls específics per a establir-se.

Recents investigacions mostren que al moment del naixement, el cervell té encara un llarg camí per recòrrer per a arribar al seu desenvolupament complet, i que aquest desenvolupament dependrà dels estímuls que el nen reba durant la primera infància, fase crucial d’aquest procés.

Tant l’audició com la pràctica de la música afavoreixen les conexions neuronals que incrementen la concentració, desenvolupen les habilitats matemàtiques i faciliten l’aprenentatge d’idiomes. Quan el xiquet és posat en contacte amb la música durant els seus tres primers anys de vida, s’incrementen les seues oportunitats per a tindre un millor aprenentatge de les matemàtiques i les ciencies en la seua vida d’estudiant.

Des d’una edat molt primerenca, els nens mostren un marcat interés pels sons i en especial per la música, i reconeixen espontàniament diferències d’altura, intensitat i timbre. Aquestes capacitats, que la majoria dels nens presenten en forma innata, poden afinar-se i perfeccionar-se mitjançant l’educació musical; però si aquestas habilitats nates no s’estimulen, tendeixen a atrofiar-se fins desaparèixer. És al voltant dels onze anys quan els circuits neuronals disminueixen la seua capacitat per a establir noves conexions, per lo que després d’aquesta edat, els xiquets que no han tingut música en la seua educació ja no podràn desenvolupar l’aptitut per a identificar l’altura i el ritme, entre altres habilitats. Això significa que en la resta de la seua vida seràn funcionalment sords davant els veritables estímuls musicals i mai tindràn l’oportunitat de gaudir de tota la riquesa de la música; i, si per atzars del destí en algun moment senten el desig d’apropar-se a ella, tindràn que vèncer moltes dificultats i utilitzar altres habilitats intel.lectuals per a substituïr aquelles que previament no van tenir l’ oportunitat de desenvolupar.